Qüestió d'orgull

La calor dels últims mesos encara bull sota la meva pell. Empàtic, replico el comportament tèrmic de la Prioral. Comença el fred. El vent revoluciona els meus cabells mal engominats. Però per dintre encara cremo. Ja he enllestit el meu nou disc. Deixo enrere la llodriguera i torno als braços càlids dels somriures sexis que m'han esperat. Aterro abruptament sense reconèixer del tot el món al qual torno. Experimento l'efecte «Quin munt de botigues noves que hi ha a l'arraval!» Ja m'enteneu.

 

Resulta que el Bob Dylan és premi Nobel i jo m'he perdut la polseguera que ha aixecat aquesta distinció. Repasso articles d'opinió, llegeixo murs del Facebook plens de pols. Polèmica. És un cantant de folk, un músic de blues mereixedor d'aquesta medalla? Personalment m'importa ben poc. De fet, gens. Si de cas em molesta un mica. Sempre he considerat que la música popular serveix millor el seu propòsit des d'una posició de gènere menor. La corbata i la faixa de l'acadèmia potser no condicionen els possibilitats estètiques de l'obra, però segur que en condicionen la subversió, ni que aquesta sigui potencial. Però com en el fons tots vivim de l'amor dels desconeguts no puc evitar alegrar-me'n pel meu bon amic Bob. En la distància hem compartit moltes coses. Amb tot, això d'apropar la cançó a l'alta cultura no ho veig gens clar. Un dels drets fonamentals del músic de rock és del fer una cançó «que no sigui massa bona». Una cançó que aguanti el pas de les hores fins l'endemà és, i hauria de ser, suficient. Amb un mica de veritat, pa i vi tots acabem sobrevivint.

 

Continuo revisant tuits, instagrams i hemeroteques virtuals i me n'assabento que hi ha hagut una polèmica amb la supressió de quasi tots els accents diacrítics. Molta gent ho ha lamentat. La majoria ja els havia suprimit igualment. La normalització de la llengua en un context no massa normal fa que es produeixin situacions on el carrer reclama l'ortodòxia que l'acadèmia violenta. Sense oblidar un fet tan primari com que la negació d'un coneixement ja interioritzat sempre ens acaba afectant l'orgull. Els diacrítics es manifesten com l'al·legoria d'un país que busca canviar les normes d'accentuació política però que de moment sols s'atreveix a adreçar l'enfortiment d'allò que ens fa excepcionals, diferents. En algun moment, aviat, també caldrà encarar tot allò que ens iguala a la resta del món i que ens farà homologables als llibres d'història, més enllà de l'anècdota. Per cert, acabo de repassar el llibret d'aquest disc nou que he fet (setze planes, a tot color) i comprovo que he fet servir pràcticament tots els diacrítics eliminats. Suposo que això el converteix en obsolet. Què hi farem! Si vosaltres esteu contents, jo també.

 

Ara passo als blogs. Molts blogs. Quin munt de blogs morts! Amèrica. Eleccions. Amèrica! La idea de poder bastir un país desfent-se del pes d'una història que no és res més que un sostre de vidre pel futur. Ara, la construcció d'un estat, d'una nova República porta inherent la necessitat de refer, reconstruir tant la identitat individual com la col·lectiva. I això no és fàcil, i no tan sols se soluciona votant. La voluntat de construir un 'nosaltres' en el qual les properes generacions s'hi puguin reconèixer no depèn de ningú més que de cadascú. Ara bé, si en la construcció d'aquest nosaltres no som ambiciosos i no hi incloem el 'màxim comú denominador' d'aquesta societat l'esforç haurà estat endebades, histèric i esperpèntic. En definitiva, si el joc va de jugar les cartes d'un excepcionalisme català cal dir-ho ben clar. Perquè si és així, tots haurem de deixar enrere part de les nostres arrels per formar part de la nova alzina. Tothom.

 

Ara escolto i miro tertúlies. El Donald Trump ha guanyat. Veig cares tristes per culpa d'una aposta innòcua per part dels mitjans a un cavall guanyador, Hillary Clinton. Tertulians desdibuixats, amb un somriure de conill, justifiquen la seva aposta a cegues dient que era la candidata més 'esquerranosa'. Em poso vermell. Perquè m'entengueu, us diré que tenia un amic que estava convençut que el Bruce Springsteen era votant d'Esquerra. De debò. Per què? Doncs perquè quan el Bruce Springsteen venia a tocar a Barcelona es presentava a l'escenari dient en un català amb accent vaticà: «Bona nit Barcelona, Bona nit Catalunya!» i en algun moment del concert sempre agafava una estelada. No el culpo. De fet, mirant la TV3 pujoliana ben bé semblava que en Bruce n'era d'independentista.

 

Ho vaig provar, però mai el vaig poder convèncer que tot allò jo no ho veia massa clar. Ara ja no som amics. Ara som diacrítics. Qüestió d'orgull.




Comentaris

envia el comentari