Voler morir

Després de tot l'enrenou que aquesta setmana ha sacsejat consciències i ha copat portades de mitjans de tot l'Estat, un fet també molt greu al nostre territori va acabar passant desapercebut. O potser no va ser fruit de la direcció mediàtica cap a un altre cas o de l'ofuscació que ha generat la mort d'una anciana a causa de la pobresa energètica i la ineficàcia i menfotisme del nostre sistema, sinó que podria ser intencionat que l'intent de suïcidi de dos joves adolescents a Tarragona acabés passant pel brot baix. El codi del silenci que existeix entre la premsa fa que només aquells suicidis que siguin més «mediàtics» acabin transcendint, tot i que molts cops s'utilitzen eufemismes per parlar de la mort en si o l'intent de morir, amb termes com «es va precipitar» o simplement amb un «ha mort».

 

Tot i que el suïcidi és ja una de les principals causes de mort a l'Estat —molt superior als difunts per accident de trànsit—, ningú es vol atrevir a fer el pas i trencar el tabú. És cert que és tasca arriscada, i si es fa, s'ha de fer bé, parlant sempre des del respecte i sobretot fent pedagogia i dissociant-lo dels termes positius, però el que està clar és que la llei del silenci no ajuda a canviar la dramàtica xifra de morts que podrien haver estat evitables. De fet, les mateixes associacions de supervivents del suïcidi o de familiars afectats demanen que s'acabi ja aquesta llei del silenci. Les persones que acaben perpetrant el suïcidi són oblidades, dibuixades com éssers que havien perdut el rumb i que, en un acte que molts denominen covard, han posat punt final al seu patiment de la forma més dràstica. És irònic que es qualifiqui de covard l'acte més tristament valent que algú pot acabar fent. 

 

Parlar de la mort ens fa por, i parlar d'una mort que no podem comprendre, encara més. No va ser «l'amor» el que va dur els dos adolescents de Tarragona a tirar-se d'un pont, va ser la manca d'ajuda i la desinformació. Si realment la justificació del tabú en el tractament del suïcidi als mitjans és per evitar l'efecte crida, per què parlem i fem seguiment a temps real, amb imatges i detalls, de massacres a instituts? Per què sí que creiem que donar a conèixer els casos de violència de gènere o d'assetjament escolar és positiu? És que només podem aprendre dels actes dels altres si un càstig ens evita cometre'ls? No és la mort suficient càstig per a començar a pensar que es necessita actuar?

 

És la trista dicotomia hipòcrita de la premsa i del sistema. Desbloquejar aquest silenci no ajudaria només a donar a conèixer aquesta trista realitat, sinó que també pressionaria les administracions perquè invertissin més esforços a crear plans per ajudar les persones susceptibles de cometre el suïcidi o els supervivents. Ara són una xifra opaca, uns morts que ningú vol carregar, una taca negra en l'expedient que serà oblidada. Ningú posarà espelmes per ells, ningú sortirà al carrer a demanar justícia o ajuda per ells, per què? Perquè no són els mediàtics. Són els oblidats.




Comentaris

envia el comentari