La ruta alternativa

Els nous models turístics plantegen alternatives als models que sempre han tingut vigència en la nostra comarca. El típic i tòpic com és anar admirant esglésies i gaudir de les nostres platges iodades són coses que ja tenen un públic fix, que ja va preparat amb la nevera i la taula desplegable... Al final de comptes, la majoria de municipis acaba fent el mateix i ja resulta pesat anar a mirar sempre el mateix perquè tot i les seves peculiaritats, la majoria dels trets són força comuns. El nostre futur és treballar altres camps. Ara, sembla que està en plena força el món de l’enoturisme, però al Vendrell trobem un parell o tres de cellers que han vetllat per donar una bona imatge, la resta de productors continuen vivint amb la forma tradicional de la vinya i el vi lluny dels circuits turístics.

 

La nostra comarca té certs elements que, ben posats i treballats, podrien atraure la curiositat de força gent perquè tenen una personalitat pròpia que els situa lluny dels clàssics que es repeteixen a tots els llocs. Un dels punts per admirar és Marmellar. Aquell poble abandonat del terme municipal del Montmell amb una església amb dibuixos que guarda el MNAC a Barcelona. Un espai peculiar on sembla que s’hagi celebrat algun ritual satànic. Per les persones que necessitin més emocions tenim el poble de Selma, no gaire lluny d’aquest primer indret, on també el silenci s’ha apoderat de les seves pedres centenàries. Pels qui no tinguin ganes de pujar tantes muntanyes, també hi ha el poblat calafellenc de Montpaó. Avançant en el temps, tenim les nostres rieres i torrents que també acullen testimonis d’un passat on hi havia supermercats com avui dia. El molí d’en Perot i el del Blanquillo, que dóna nom a una urbanització, són dos exemples. En el segon cas, encara es poden admirar els vestigis d’aquesta indústria farinera. No costa gaire mirar aquest torrent i imaginar com baixaria la riera per poder donar empenta a les rodes que servirien per convertir el blat en farina.

 

La nostra imaginació ens pot portar a fer un tomb per les Masies de Sant Miquel, esperant que algun dia es pugui excavar en aquest immens jaciment iber que està condemnat a ser una de les estrelles d’aquest segle XXI, però de moment la nostra economia només ens permet fer volar coloms a l’espera que algun dia arribin d’algun lloc els diners que permetin treure a l’exterior la gran riquesa que, segurament, s’hi amaga. Alguns entesos apunten que podria ser una autèntica capital del Penedès. Ens toca esperar un temps. No podem oblidar, encuriosits, visitar urbanitzacions com Mas Astó i Mas Borràs, que han sorgit a l’ombra de la legalitat i estan allí mostrant unes construccions peculiars i que no tenen res a veure amb altres que trobem al llarg de la comarca. Són històries personals que poc a poc s’han anat bastint d’una manera lliure i sense uns clars projectes. Aquesta és la història de persones que sense tenir tants recursos, també han lluitat per tenir un habitatge digne.

 

No es pot abandonar la comarca sense visitar alguns dels bars o restaurants de l’interior on es poden menjar plats típics de la comarca sense caure en les típiques i tòpiques tapes que se serveixen a la costa. Menjar amb personalitat que arrela en els nostres avantpassats, lluny de l’homogeneïtzació on les braves són les reines. Una manera de fer cultura és compartir la nostra gastronomia, que és la part de la cultura més material i tangible. Aquesta és un petit cop d’ull a la nostra comarca vist des d’uns angles ben diferents.  




Comentaris

envia el comentari