Kimchi Ganxet Pintxo

Sortim de les Oques, dos holes i enfilem cap al centre. Ens posem al dia perquè fa setmanes que no ens veiem. Feina o poca feina, el de sempre. Al carrer de Sant Joan, carrer de pas i una mica mort des que en tinc memòria, a l’alçada del dispensari antituberculós, ja sentim la remor llunyana de la fira de les tenebres. Ens acabem de dir quatre coses amb pressa: arribats al Santander ja no ens sentim ni les idees.

 

A la tarima temporal de la Prim, que ja no se’n mou, la dansa i la clàssica han rellevat les cobles sardanistes, el flamenc pop, els esgarips i els cops de sabatot. Baixem callats, quin remei, pel carrer Monterols, i passem d'esquitllèbit entre gossos que pixen a les parets, amos de gossos que parlen amb amos d’altres gossos i corretges de gossos que s’entortolliguen als últims turmells nus. No, no volem cap cupó, gràcies.

 

Tot és tan ple que voltem com rapinyaires a la recerca d’una taula i dues cadires. Fem dues voltes callats a la plaça; també hi ballen, i des de lluny filem un raconet. Ens hi abraonem. Mentre esperem que ens atenguin –no ens atendran–, al costat maleeixen els llums de Nadal: cada any els posen més aviat, diuen. L’un declama que posen els llums ara per afavorir el consum, és més, per obligar-nos a consumir, perquè el Nadal és la festa del consumisme, del capitalisme abrasiu. L’altre, mentre pinça una llesqueta farcida i es torca els llavis tacats de kimchi, assenteix. És la setmana i mitja del Ganxet Pinxo.

 

La ruta gastronòmica de les tapetes i els quintos celebra el cinquè aniversari. El cinquè aniversari i la dotzena edició de l’any, si fa no fa. Com que tothom s’hi posa bé, també ens hi posem. El pinxo, però, s’ha de demanar a barra. Ens el serveixen al cap d’una estona llarga amb una cervesa sense gas, amb poca esma i una caiguda d’ulls que ens perdona la vida. Ens el mengem, escurem la gasosa esbravada de llevat i coincidim  –nosaltres que som d’arròs bullit– que la tapa és bona, que per dos euros i mig què més vols.

 

A Reus sempre és festa major. No recordo cap cap de setmana sense gegants ni batucades, i de tot se’n fa fira. Fira del vi, fira del vermut, fira de les tapes, fira de l’oli, del bolet, del cotxe antic, mercat de l’anar antic. Entre fires i fires, la ciutat és mig morta, però com que sempre hi ha algun tiberi promocional pel mig, poc que li importa a ningú, i el poc temps que passa entre festivals serveix per escalfar-se per al següent.

 

Vacil·la una mica, però l’acabo convencent perquè en fem un parell més. M’agrada sentir-me com el nedador de Cheever, com un Burt Lancaster que es passeja per piscines que mai no seran seves. Amb el Ganxet Pintxo puc entrar a restaurants on, per mig bitllet de cinc euros, no em donarien ni un got d’aigua. Quan la cridòria és massa forta i no ens sentim, aprofitem per fer un cop d’ull al mòbil. Escrivim quatre tuits. Tarragona 2017 serà 2018. Sóc nascut a la capital, sóc de capital, i de Tarragona me n’agrada dir, però no me n’agrada sentir dir. Així que en dic de tot.

 

Quan ja n’hem tingut prou, desfilem cap a casa amb cops de vent cada cop més forts que ens arrien el rubor de les galtes i l’alcohol. Altre cop cops i escarafalls, tapes que s’albiren cada cop més minses i cambrers que ja arrosseguen el morro per terra. Els balls del Mercadal s’han acabat i tampoc no ballen a la Prim. Sortits del tomb de ravals, havent deixat enrere les empentes i els rodolons, l’eslàlom gegant, les fortors i els crits, les orelles se’ns buiden i ens fan cloc, com si estiguéssim baixant de la Mussara. Ens diem adéu a les Oques: ja ens veurem un dia que faci menys fred, un dia que hi hagi menys gent, que faci menys vent. Pujo per les escales per fer baixar la tapa. La Teresa ha fet caldo amb ossos grocs d’aquells que fan sentor; la Josefa ja assaja amb la planxa els llagostins de Nadal. Em desabrigo ràpid, obro l’extractor i escric un tuit de suport a Hillary Clinton.




Comentaris

envia el comentari