Lluís Ponç d’Icard

Sembla que la Meritxell Blay i un servidor vam coincidir per Tots Sants al cementiri de Reus. Aprofitant l’avinentesa que una tarragonina, amb algun lligam en aquella ciutat, ens parla d’en Peret de la dalla, permetin-me que un establert a la mateixa els parli d’un il·lustre tarragoní. Porto uns dies fent recerca sobre personatges coetanis a Lluís Ponç d’Icart, per un tema que ara no ve al cas. La qüestió és que és un personatge de rellevància, el nom del qual, lamentablement, sembla que només ressona en una placa d’institut. Poc se sap de la seva vida, però hi ha indicis suficients per rescatar-ne la figura.

 

Ponç d’Icard va néixer l’any 1518 o 1520 a Tarragona, en una família de mercaders de Valls, els Pons (o Ponç), i dels d’Icart (o Icard), cavallers de Tarragona. L’any 1516, el pare es va casar amb Isabel, filla del batlle general de Catalunya i senyor de Torredembarra, Lluís d’Icard. Aquest avi, per la seva banda, estava estretament vinculat, per via materna, a la il·lustre nissaga dels Requesens. L’any 1528, el pare del nostre Lluís, Joan Ponç, fou ennoblit i nomenat cavaller degut a, possiblement, el seu ascens social per via matrimonial. Així, sabem que va tenir diversos càrrecs d’importància dins l’administració de la Corona, els quals els devia executar amb eficiència.

 

Lluís Ponç sembla que va ser enviat, l’any 1535, com a patge del famós Lluís de Requesens, qui havia de ser governador dels Països Baixos durant el regnat de Felip II. Com el seu pare, va doctorar-se en drets, civil i canònic, a Lleida,a Roma o a Nàpols. L’any 1545, va retornar a Tarragona per a establir-s’hi. Exercí la professió de jutge d’apel·lacions de la ciutat i camp de Tarragona –a qui s’acudia per apel·lar sentències inferiors-, feina que li deuria reportar uns ingressos gens menyspreables. Paral·lelament, desenvolupa les seves inquietuds intel·lectuals com a home d’esperit renaixentista que va ser: la història antiga i els clàssics; la numismàtica i l’epigrafia, tant abundants on ell va néixer. Així doncs, mentre exercia el seu càrrec administratiu, s’interessava pels vestigis romans del Camp de Tarragona, en especial pels de la capital. La seva obra Llibre de les grandeses de Tarragona recull els testimonis dels monuments romans i la història de la ciutat, entre altres coses. Lluís, seguint una pràctica de l’època, situa l’origen de Tarragona en el diluvi universal; les il·lustríssimes famílies ho farien en Adam i Eva o, en el seu cas, en antigues famílies patrícies romanes. El seu Llibre, d’un llenguatge culte però de no molta qualitat científica, va ser publicat en castellà, l’any 1572-73, tot i que el va escriure en català, la versió del qual no ha vist la llum fins fa quatre dies, l’any 1984.

 

Lluís va traduir la seva obra al castellà perquè s’havia adreçat, anteriorment, a Antoni Agustí per a que la revisés; el bisbe de Lleida i posterior arquebisbe de Tarragona va opinar que no era de gaire qualitat, tot i que el va ajudar a publicar-lo. Castellanoparlant, Agustí fou un intel·lectual humanista de reconegut prestigi a l’època. Natural de Saragossa, va estudiar a Castella i a Bolonya i, quan va arribar a la seu lleidatana, va fer-se acompanyar d’impressors aragonesos de parla castellana. Lluís es va veure en la necessitat de traduir l’obra, sobretot tenint en consideració que el bisbe li va aconsellar. Antoni Agustí era el germà de la seva tia política, Isabel, la qual, a la mort del seu tiet carnal, Cristòfor d’Icard, senyor de Torredembarra, es va casar amb el potentíssim Ferran de Cardona, segon duc de Cardona, l’any 1540. Gràcies a la política matrimonial i als estrets vincles familiars, Lluís era nebot polític del duc, el qual va morir tres anys després de la seva boda i dos abans que Lluís tornés a Tarragona. Tot i això, deurien tractar-se, ja que sabem que Lluís l’anomenava “mon senyor”.

 

Ferran de Cardona, de formació humanista, posseïa la castellania de Cambrils, entre altres càrrecs. Entre el 1519 i el 1521, en el context de les germanies valencianes i de les males relacions amb el duc, intransigent amb les peticions dels vilatans, els veïns de la vila van protagonitzar avalots i revoltes importants tant a Tarragona com a Barcelona. Aconseguien, així, que Cambrils tornés a l’autoritat reial. Les bones relacions de Lluís amb potentats de l’època, així com els seus vincles de parentiu s’estenien més enllà del que tenia amb el duc de Cardona o amb els Requesens, com hem vist. Eren cosins germans seus Lluís de Castellet d’Icard, senyor d’Altafulla i de la Nou; Perot de Castellet d’Icard, germà de l’anterior i bisbe d’Urgell; i Lluís d’Icard Agustí, fill dels oncles Cristòfor i Isabel, batlle general de Catalunya i senyor de Torredembarra. Pel matrimoni del primer amb Magdalena d’Oms, els d’Icard es relacionaven amb l’antiga família dels senyors de Santa Pau. Per la seva banda, Lluís Ponç d’Icard es casà amb Lucrècia de Vallbona, filla d’una família de cavallers de Tarragona estretament vinculada amb el monestir de Vallbona de les Monges.

 

Se sap poca cosa de la vida de Lluís Ponç d’Icard fins la seva mort, el 1578. El seu caràcter d’humanista i d’home del seu temps quedà ben palès amb les obres que va deixar escrites, així com en la tradició familiar que romangué: el seu fill Joaquim fou un erudit i humanista qui, segurament influenciat pel seu pare, posà els noms de Fabrici i Lucrècia als seus fills. Ha estat la meva intenció, en l’article, situar breument en context la figura de Lluís Ponç d’Icard per a què, d’aquesta manera, es pugui veure reflectida la seva connexió amb una part important de la nostra història. Penso que seria interessant celebrar la memòria d’aquest personatge, tot aprofitant l’avinentesa que l’any 2018 se celebrarà el cinquè centenari del seu naixement. La seva vinculació amb la Tarragona romana i el segle XVI obren la porta a aprofitar els vestigis antics de Tarragona i el Camp, també, com a escenari del fascinant Renaixement. Què millor que començar a fer-ho aprofitant aquesta efemèride.




Comentaris

envia el comentari