Una ombra allargada

A destemps, com el fred d'aquesta tardor que ha arribat massa tard per menjar-se els panellets i castanyes a la voreta del foc, així és com han aparegut els grans analistes que, ara sí, veien a venir el sorpasso de Trump a la presidència dels Estats Units. Jo, que Déu me'n guardi de ser res semblant a una analista política, el que sí que sóc és incrèdula amb l'ésser humà i, sobretot, conscient que el que ens diuen els mitjans i el que corre per les xarxes socials és només una utopia o una teatralització del que una ment normal considera bo i que per tant ràpidament ens hi unim per no desentonar. No queda bé estendre idees d'extrema dreta, no genera likes ni et fa créixer com a tuitstar o instagramer però aquesta és la gràcia del món virtual, que tothom pot ser el que vulgui semblar ser. 

 

Com a incrèdula que he dit que sóc, no esperava menys que regnés altra cosa que l'odi i la por. Al final, tot i les postes de sol d'ensomni i els missatges positius de bon matí que veiem als nostres dispositius mòbils, el que acaba removent els instints més bàsics de les nostres entranyes són aquests atributs. Però no cal viatjar tan lluny, fins als Estats Units, per adonar-se'n.

 

A Europa fa força temps que aquesta és la tendència, per què hauria de ser diferent en altres llocs? És una ombra allargada, com les que veiem els capvespres de tardor, i ens agradi o no ara mateix és la tendència. Em sap greu, però l'amor que tant es demana a les manifestacios americanes i a les xarxes, no la vencerà pas. La foscor sempre s'acaba imposant quan avança a passos tan ferms com ho està fent ara —en tots els sentits i aspectes de l'actualitat, i m'atreviria a dir de la vida—, i només quan es toca fons s'opta per canviar el rumb i iniciar un nou cicle per intentar obrir escletxes i que entri la claror. 

 

No patiu, no tinc cap núvol fosc a sobre el meu cap que m'acompanya allà on vaig. No veure les coses de color rosa permanentment o no creure en la idea d'un món inexistent, imaginari, però que és molt millor del que ara mateix existeix no desperta tendències per autolesionar-me. Tampoc em faria millor persona fer quatre tuits o un parell de posts al Facebook. Les coses són com són, i per combatre-les, el primer que has de fer és acceptar-les. És així quan la victòria després et deixa més bon regust. Us deixo, vaig a penjar una fotografia d'un «sunset» espectacular en un lloc idílic acompanyat d'alguna frase d'una cançó de Els Catarres.

 




Comentaris

envia el comentari