El deport

Per sostenir una potència intel·lectual descomunal com la meva és important comptar amb una bona forma física. A tal efecte vaig cada tarda a l’històric Tennis Salou, ara que l’hi han rentat la cara. Les instal·lacions tenien aquell encant discret de la decadència i la desídia burgesa però es veu que això ja no atrau el jovent, massa avesat als luxes asiàtics dels equipaments esportius municipals promoguts per la cultura pública de l’espining per a tots. Així que un grup inversor —que no sap on s’ha fotut— ha decidit «complementar l’oferta». A les masmorres de la casa club o, per què no, village, hi han posat una piscina de dues fanecades que fa goig veure-hi la canalla xipollejar mentre les bombolletes de l’hidro-massatge t’amoixen les gònades. No he tocat una raqueta de tennis ni una pala de pàdel ni per mal de morir, però des de dalt de la miranda de la sala de fitness s’atalaien totes les pistes de terra batuda i els gràcils i extemporanis tennistes de 90 quilos pel cap baix que ensenyoreixen i donen solera a un club. Val a dir que a molts els faria més servei un desfibril·lador que un tensador de cordes, però no deixarem que un excés d’asèpsia i profilaxi emboiri una hipotètica mort per feridura esportiva, una glòria reservada als homenots del llinatge d’Hèctor i Aquil·les.

 

Damunt de la cinta de córrer m’entretinc veient com aquests herois senils es tiren deixades ben enganxades a la cinta (perquè es mouen a la velocitat del diplodocus però no han perdut un exquisit toc de canell) per veure si l’adversari hi respon amb quatre esbufecs o s’hi queda asclat, constret pels dos dits colesterol que arrebossen les artèries d’aquesta raça de titans de pantalà. Hi ric bastant. Quan me’n canso per mor de la meva empatia i humanitat desaforada desvio la mirada. A la dreta s’estenallen els prats del golf de Port Aventura que s’aboquen impúdics cap la platges de la Pineda. A l’esquerra les torxes de la petroquímica encigalen el cel i recorden impassibles qui paga l’espectacle verdíssim i la pastura dels conills en aquesta natura feréstega arran d’asfalts i fumerols. Allà al fons, una mica més lluny, el vespre ja fosqueja a la ciutat dels escipions, que fuig com sempre de l’esplendor imperial que se li suposa.

 

Poso la cinta a tretze quilòmetres l’hora, cadència per sota dels cinc minuts. La cosa ja va en sèrio: he de controlar el ritme cardíac per sota de les 150 pulsacions per minut. Més lluny, les últimes llepades de sol fan espeteguen a les vidrieres de Port Tarraco, entre els iots. Recordo quan hi treballava. Quins temps. Com la bitllàvem. Teníem tota una planta d’un dels edificis de cristall i anàvem tan grassos que fins i tot algun dia renunciàvem a les dietes. Duia el túper de cigrons de casa i mirava com les ones trencaven impotents contra el poder del formigó guanyat al mar. Aquella empresa es va enfonsar. Encara no sap ningú ben bé com va anar, tan bons que érem tots. Tan bé que hi estàvem, allà. Ara en aquella mateixa planta hi mora tot l’equip que ha fet possible amb el seu esforç i la seva dedicació incondicional l’organització distòpica dels Jocs del Mediterrani de vés-a-saber-quan. Me’ls imagino. Ara deuen haver baixat a fumar tots en bloc, neguitosos per un futur incert que no hauria ser-ho pas tant. Com han arribat aquí? Per dotze milions d’euros, per un puñado de dólares. Quan han baixat a esmorzar al bar de deu a onze no les tenien totes. Avui potser que ens quedem una estona més i ajornem el partit de pàdel, han degut dir. Abans de dinar han acomiadat al coordinador olímpic Villamayor, conestable de Bonavista i grande d’Espanya. Potser els ha fet un discurset. Que estiguin tranquils, que la culpa és de Rajoy que s’ha estat deu mesos tancreditzant. O del Procés, que els ha posat de cul amb la Villa y Corte. A la Catalunya catalana estan ocupats amb detencions d’alcaldes, tranquils, tenim una mica més de marge mediàtic per fer el ridícul.

 

Si la ciutat amb un govern amic dels pressupostos estatals no se n’ha sortit, qui hauria pogut? Cap mala consciència, tot va bé i tenim un any més de coll. Ell s’amagarà a la primera fila de la roda de premsa, mentre els periodistes atacaran una mica d’esma l’alcalde Ballesteros i un trist hidalgo mesetari. D’un cop de raqueta tiraran la pilota lluny lluny, cap al 2018, al 2019 o cap a l’infinit. Ja és igual, prou lluny per continuar baixant a esmorzar cada dia de deu a onze. I sobretot, que no hi pateixin pas, tots junts i units com un equip deportiu que som.

 

Deu quilòmetres. Refredament. La freqüència cardíaca baixa de cent i faig un glop d’aigua profund com un sospir d’amor. Sauna, bany i massatge.




Comentaris

envia el comentari