Els Jocs que mai no s'acaben

Ho anunciàvem a primera hora de la tarda d'aquest divendres, seguint la notícia que també havíem publicat el dia abans i recordant-nos el que es va dir fa exactament un mes. Com si es tractés d'una resposta divina als periodistes que ens dediquem a l'actualitat local, que veiem gairebé amb malenconia la data del 30 de juny de 2017, ens diuen que no, que de Jocs Mediterranis, a Tarragona, no se'n veuran l'any vinent. Ni a Tarragona ni enlloc. I penses: «Gràcies! Un any més per anar fent noticietes de les mentidetes que ens diuen uns i altres i que ens fan parar bojos sobre quines són les xifres reals, què demanen, a qui, quan i, sobretot, per a què». Si les obres dels equipaments s'endarrereixen o van a bon ritme, si la ciutat està realment motivada o ja passa de tot.

 

Si finalment els Jocs tenen lloc el 2018, com tot sembla indicar, haurem estat deu anys amb el tema en portades, butlletins i informatius. Nosaltres, d'aquest i de tots els mitjans de Tarragona, hem fet la feina que ens pertocava: preguntar, repreguntar i fins i tot fer enfadar els responsables dels Jocs perquè preguntàvem i insinuàvem massa coses. Ens han mentit quan ens han dit que tot anava bé, tot i que mai hagi anat bé. Sempre hi havia algun tema polèmic, sobre el qual es podia fer molta sang, i encara sort que els tarragonins ens hem limitat bastant, trobo. Tot sigui per l'objectiu final. Era com una mena de joc, uns jocs que mai no s'acaben, un partit de bàsquet amb descansos constants i faltes que alguns les titllen de personals.

 

Ara la culpa sembla que és de l'Estat, que no ha volgut aportar els diners que mai van prometre. Només tenen una carta de garanties financeres que no significa en cap cas màniga ampla. De gairebé quaranta milions de pressupost operatiu hem passat a vint-i-pocs —mai concretant—, així, sense explicacions que sonin com a mínim verídiques. Incapaços de captar patrocinis i donacions, les culpes les traslladen sovint a l'oposició i amb els crítics amb l'esdeveniment, per no generar prou confiança entre els inversors. Els últims anys, amb l'empresa Octagon desistint de la seva tasca, ho han apostat tot a l'Estat. Els equipaments i el pressupost operatiu. Ha respost poc, se li suposava més especialment arran del pacte municipal entre PSC-PP-Unió. La culpa sempre és dels altres. De l'endarreriment de la conformació d'un nou govern a Madrid, també. Ells mai. Sempre s'han fet bé les coses. Ni una autocrítica. Ni una sola correcció. Com si es tractés, com ja dic, d'un joc que mai no s'acaba. Ara el 2018, i si no el 2019.




Comentaris

envia el comentari