A què juguen, amb els Jocs?

Amb més manca de reflexió que coneixement de causa, el Congrés ha aprovat per unanimitat una declaració institucional de suport als Jocs Mediterranis. Podem comprendre la desesperació de l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona a l'hora de promoure accions com aquestes, perquè el calendari corre i encara no ha sabut resoldre els principals problemes que entrebanquen el projecte, que es demostra cada cop més agosarat i difícil de realitzar. Sobta, però, sobta moltíssim, que els arguments d'aquesta declaració facin referència a la crisi dels refugiats. Seria lògic i just demanar a les administracions que complissin els seus compromisos, però utilitzar la guerra de Síria i el drama dels refugiats com a motius perquè l'Estat inverteixi diners en un esdeveniment esportiu és una cosa que passa de tota mida. A la indigència econòmica hi afegeixen la indigència moral. I tot plegat per a res. Aquesta declaració, que utilitzaran a Tarragona com si fos una prova que tot va bé, no compromet cap administració a destinar cap quantitat concreta a l'esdeveniment, i en canvi ens deshonora a tots.

 

Perquè més enllà de l'optimisme oficial que ara serà gairebé obligatori, el cert és que som on érem ahir o abans d'ahir. L'auditoria que s'ha fet a la Fundació Tarragona 2017, coneguda fa poc, ho expressa amb total claredat: «no s'ha aconseguit tot el finançament necessari per fer front a les despeses d'organització», diu, i també que aquest fet «indica l'existència d'una incertesa sobre la capacitat de la Fundació Tarragona 2017 per aconseguir la seva finalitat fundacional». Dit en altres paraules, no només no hi ha diners per fer les obres. Tampoc no n'hi ha per cobrir el pressupost operatiu dels dies que duri l'esdeveniment. I això passa quan el temps ja no es compta per anys, sinó per mesos.

 

No és estrany que, davant d'aquestes circumstàncies, hagi començat a circular la idea d'endarrerir la celebració dels jocs. Ara s'ha deixat caure la proposta d'un ajornament fins 2018, cosa que diu molt sobre l'habilitat i la capacitat de gestió dels que ens van embarcar en aquesta estranya festa.

 

I en el rerefons de tot plegat, cueja el fantasma de la privatització de la gestió dels equipaments esportius de la ciutat. Que els mateixos que han anat a plorar pels refugiats al Congrés es neguessin, en el darrer plenari, a aprovar una moció nostra, que reclamava la titularitat i gestió pública de les instal·lacions esportives seguint l'esperit i la lletra dels mateixos documents sobre el llegat dels jocs redactats pels mateixos organitzadors, ens dóna idea del punt on hem arribat.

 

No han sabut resoldre el finançament de les obres necessàries per als jocs ni tenen garantits els milions que costarà el desenvolupament de les proves i cerimònies, abocant la ciutat a un deute immens i insostenible. A sobre, van a Madrid a buscar una declaració de presumptes bones intencions, i tenen l'increïble atreviment d'afirmar que els jocs serien una mena de resposta de pau i amor envers la guerra i la crisi dels refugiats, aquest mateix que moren al mar o arriben cada dia en condicions esgarrifoses, i que els governs es neguen a ajudar. Ja no sabem com caldria qualificar tot plegat. Els jocs de la incompetència? Els jocs de la vergonya? Potser totes dues coses.




Comentaris

envia el comentari