Que una rosa, que un arbre

Aquesta tarda, remenant un tallat a la plaça del Castell, Melissenda Llevat, sents el brunzit del teu mòbil damunt la taula. L’agafes. Llegeixes. L’escultura ha de tancar com una conferència. Somrius i el tornes a deixar damunt la taula. Et fixes, dues taules més enllà, en un noi amb barba de tres dies que et mira. Té una canya davant seu. Aparta la seva mirada quan tu li dónes els teus, d’ulls. Contestes. Hi ha infants que neixen, creixen i moren com una fulla. Ara veus que ell també mira alguna cosa al seu mòbil. Trenques el sobre del sucre i te’l poses al got. A ell li porten un entrepà. Torna el brrrrrrrrrrr. Un bon escultor és com un infant.

 

T’hi tornesDessota el vagó de tren s’escorre una persiana. Ell fa un glop de cervesa i li queda una mica d’escuma damunt el llavi. Torna a mirar-se l’aparell. Hi ha un xiquet, que amb prou feines camina, que es queda mirant la galeta que tens al costat del platet. Li poses a la seva maneta just quan pots llegir a la pantalla. Un pintor no ha de pintar amb color, ha de pintar amb pintura. El nen va cap a sons pares amb el preuat regal. Ell es mira el brivall amb indiferència. Fa una mossada a l’entrepà. Tornes a escriure. La fumera del ble del meu quinqué barrina el blanc sostre de la meva cambra. De reüll veus que ell tecleja, també, alguna cosa. Encens un puret holandès. Fa temps que has deixat de fumar però un dia és un dia. Quan el tens als llavis la pantalla s’il·lumina. Una mala escultura és un tros de vianda crua. Et recordes dels balls folk que feien a la plaça. Una excusa com una altra per conèixer nois en un Reus on no havia ni la meitat de bars que hi ha ara.

 

Tecleges. Una escultura és un forat en l’espai. T’oblides del xic de la cervesa i de l’entrepà. Un parell de pipades. Aquella coïssor tan agradable a les genives. Mentrestant. He somniat que rostia la carn de la meva mà i el seu esquelet esdevenia una forquilla niquelada. Sense deixar l’entrepà, el noi es mira el seu aparell. Penses que deu tenir tota la pantalla plena d’oli. A ell el vas conèixer després d’un d’aquells balls. Et va trepitjar una i dues i tres vegades els peus. T’entendrí tanta matusseria. L’escultura ha de tenir la seva mida el mateix que una muntanya, que una rosa, que un arbre, que un home. Escrius. Els seus amics van marxar per continuar la festa a Salou. Vau començar a xerrar. Tu estudiaves Arts Gràfiques a la Laboral. Ell anava d’escultor. Vols que t’ensenyi alguna cosa meva? Per trobar la bellesa estètica d’un automòbil l’han hagut de buidar de dins. Això és el que ara tens a la pantalla. Amb dos o tres més, tenia llogat un pis que feien servir d’estudi (i que més tard vas saber que també feien servir per portar-hi noies després dels balls).

 

No era gaire lluny de la plaça, just abans d’arribar a les Peixateries Velles. Li vas dir que sí. Un home és una composició de fragments. Penjat amb unes xinxetes grogues, en una de les parets, hi havia el llistat d’aforismes que l’escultor Joan Rebull, acompanyat d’un fonògraf, l’any 1929, va dir en una mena de conferència al Centre de Lectura. Et van entusiasmar aquelles sentències. Vau veure més cervesa i tu li vas fer l’amor, perquè fins i tot per això era maldestre. D’ençà de llavors, cada any, el dia d’aquella descoberta, els aforismes tornen a fer-se presents. El xic de la taula, s’acaba l’entrepà i es beu el que li queda de la cervesa. S’entrebanca amb una de les cadires. L’escultura és com un arbre ple de forats. Ara el tens davant teu amb tota la camisa plena de llànties d’oli i molles de pa. S’asseu al teu costat. Tecleja. Al teu mòbil pots llegir. Que per molts anys hi siguis per omplir, amb mi, tots, tots els forats que vinguin. Li recrimines que una altra vegada s’hagi oblidat de dinar i us beseu.




Comentaris

envia el comentari