Viatge a Grècia

Hi havia una persona, un amic de la família, àvid viatjador, que fa anys va segrestar-nos a mi i a la meua família per veure vídeos de les seues vacances a Grècia. Durant dos diumenges consecutius, vam seure incòmodes (el segon dia més, que ja sabíem a què anàvem) al seu tresillo i allà vam engolir hores d'imatges vibrants, a causa de la poca estabilitat de la càmera, clar, de pedres caigudes i turistes estereotípics. I ens explicava cada escena amb la meravella intacta, dòcil però intensa. No vam poder empatitzar amb aquella passió que emetia, però ell tampoc amb la sopor que despreníem nosaltres. «Encara l'he d'editar, esclar», repetia justificant el pas del temps en aquell menjador dels noranta. A part de preguntar-me com anava a editar aquells interminables vídeos sense tindre la tecnologia necessària, jo no podia parar de pensar que aquella tortura era un exercici d'infinita vanitat del nostre amic. Una vanitat tan llonga com el seu metratge.

 

Vosaltres no heu anat a Grècia, no heu filmat aquests vídeos perquè no heu anat a Grècia. Jo he filmat aquests vídeos perquè sí que ha anat a Grècia i això ja justifica l'exhibició. Que no vam tornar un tercer diumenge ni ell va editar mai aquells vídeos, està de més dir-ho.

 

Anys després, dotzenes de pares i/o mares em mostraven les fotos dels seus nadons en un gran ventall de postures i expressions facials. El vell gest d'obrir la cartera i que es desplegaren huit o deu fotos en acordió s'ha convertit amb l'ús dels mòbils en un llarg desplaçar d'imatges que, creieu-me, pot no acabar mai. Tornava a parèixer-me la mateixa vanitat dels films grecs en una altra forma. M'ensenyaven les fotos, com esperant una exclamació de grat que confirmés el que ells pensaven: que tenien uns fills meravellosos, guapíssims, desperts, quins ulls, com ha crescut, s'assembla a tu jo crec.

 

Mai no faré jo això d'escampar les plomes de paó en forma de retrats alhora diversos, alhora iguals, em deia, em repetia, m'insistia a mi mateixa. Fins que et trobes, a la terrassa d'un bar, fent scroll a una pantalla que exhibeix el teu fill en un raonable ventall de postures i expressions facials, mentre decideixes ignorar la immediata l'expressió facial del teu interlocutor. Llavors entens que no és vanitat, que no és per presumir, que la causa d'aquell desplegament audiovisual no és que volgués lluir de fills, de viatges, del cotxe que t'has comprat o el pentinat de dissabte que bé ha merescut sis selfies.

 

És que vols, necessites, revisar les imatges d'allò que t'ha produït goig. Vols, necessites, que en tu s'originen rèpliques d'aquella satisfacció d'haver viatjat, d'haver estimat, d'haver aconseguit un objectiu. Vols, necessites, desitges que algú et diga «tens fotos?» perquè penses que et cal un pretext, que et cal un altre espectador per a poder traure l'arsenal d'imatges. Perquè obrir la pantalla pel simple i individual plaer de recordar les sensacions agradables et sembla, quina ironia, un exercici de vanitat.

 

No cal buscar víctimes: gaudiu de les imatges qualsevol diumenge, qualsevol dia, en qualsevol pausa laboral, i repetiu-vos a vosaltres mateixos: que meravellós, guapíssim, despert, com ha crescut, crec que s'assembla a mi, oh, el Partenó. No hi ha cap pecat en res d'això.




Comentaris

envia el comentari