De l'anècdota a la tradició

De nou, arriben els dies d'agafar una de les cadires de la cuina, portar-la fins al dormitori, enfrontar-la a l'armari, pujar-hi i amb el braç ben estirat remenar sobre d'ell —l'armari— fins a trobar enrotllada en un pal la bandera de la Setmana Medieval. Tot, per col·locar-la ben centrada en el balcó o la finestra principal de la façana. Aquesta mena de ritual previ, íntim i familiar, s'esdevé en algunes llars montblanquines des de prop d'un quart de segle enrere, i en alguns casos l'experiència és compartida amb els fills o els nets.


Els mateixos nets i fills que han heretat vestits, espases de fusta i estic segur que no trigarem a veure com alguns o algunes n'heretaran la condició de Princesa o Sant Jordi. Temps al temps. I és que 30 anys són un bon grapat d'anys perquè aquells qui començaren hagin tingut fills i filles, nets i netes o nebots i nebodes, i no solament això sinó que hagin volgut incloure'ls dins la pràctica. Antropòlegs i genealogistes coincideixen en establir entre 25 i 30 anys la durada d'una generació i al mateix temps, la majoria de diccionaris defineixen el terme tradició com: «Costum que ha prevalgut de generació en generació» (DIEC, 2a edició). Potser una generació és massa poc per assentar sobre les sigles de la Setmana Medieval el qualificatiu de tradició però sí que, sens dubte, la celebració d'aquest trentè aniversari és una fita summament important per a assolir-ho.

 

No renego de les meves postures escèptiques i crítiques vers el tractament de la història dins d'alguns espais de la festa. Però no es tracta avui de glossar sobre el vessant històric sinó de lloar-ne la virtut cívica que posseeix la Setmana Medieval. Que any rere any (durant tres dècades) desenes de persones surtin al carrer i col·lectivament es reconeguin com a poble tot fent brandar un projecte comú, és fantàstic. Com ho és també la processó del Divendres Sant o la Festa Major, tant se val; a aquestes ningú els hi nega ni el terme tradició ni la natura de patrimoni, i pas a pas la Setmana Medieval va imbricant-se d'aquesta saba que la conforma com a patrimoni immaterial. Pocs cops tenim l'oportunitat de veure néixer una tradició, sobretot perquè no en som conscients que l'estem creant quan ho fem. I que l'anècdota esdevingui patrimoni és feina i voluntat de la gent, de tots i totes.

 

El patrimoni immaterial és dels més complicats de gestionar posat que són sentiments i emocions el que hi ha sobre la taula. Són aquestes emocions i sentiments les que creen el patrimoni i les mateixes que el deixen morir. I si això darrer succeeix, no caldria donar molt de marge a la tristesa, perquè es veu, doncs, que allà on un patrimoni mor, en pot néixer un altre. Cal, però, estar amatents i reivindicar-nos a nosaltres i les nostres tradicions per no permetre'n la mort a la primera de canvi. Per això, a qui el gestionem (gestors, organitzacions, administracions...) i sempre si la gent ho vol, ens toca la tasca de mantenir aquestes emocions, perquè si l'impuls per fer quelcom és l'emoció la intensitat amb què ho fem és més forta, més intensa i més ferma. Perquè aquell patrimoni immaterial carregat d'emocions, té la pervivència assegurada. Si la Setmana Medieval (o qualsevol altra festa) ens fa feliços i remoure'ns el neguit per dins, que estúpid seria anorrear-ho. I exactament igual a l'inrevés, ben vana seria l'empresa de mantenir-nos fidels a l'apatia.

 

Que per molts anys, doncs, puguem mantenir l'emoció i la passió, pujar dalt de la cadira per buscar la bandera de la Setmana Medieval i aprofitar els vestits i les espases de fusta amb els petits de casa. Any rere any, temps al temps i de mica en mica l'anècdota es fa tradició. Per molts anys!




Comentaris

envia el comentari