Edu Polo: «M'exigeixo més rigor que abans, tot i que encara m'ho prenc com una afició»

Entrevistem el dissenyador i casteller de la Colla Jove
Edu Polo és casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. | Gerard Virgili

 

A l’Edu Polo li han plogut els encàrrecs des que els cartells de la Colla Jove porten la seva firma. Tot i que està estudiant per ser arquitecte i vol dedicar-s’hi, la seva traça com a dibuixant l’ha convertit sense gairebé adonar-se’n en una de les referències de la il·lustració a Tarragona. Ha treballat per l’Ajuntament, per la botiga El Negrito i la Negrita i per la casa Chartreuse, entre d’altres, i no té problemes per moure’s entre diversos estils en funció del que vol transmetre. L’Associació d’Amics de la Colla Jove i l’editorial Insitu van trucar a la seva porta amb un projecte: la primera publicació de la sèrie Personatges Castellers. El conte amb el que arrenca la col·lecció, ‘L’Esperidió’, va presentar-se el passat 1 d’abril i duu impreses les il·lustracions amb què el tarragoní converteix aquesta història infantil en una immersiva aventura. El llibre es podrà adquirir a Valls, Vilafranca del Penedès i Tarragona, on els autors signaran còpies del llibre per Sant Jordi. Podeu trobar un recull dels treballs de l’Edu Polo al seu web.

 

—D’on ve la teva afició pel dibuix?

—Des de petit, no té un punt d’inici. Dibuixava per dibuixar, entre classes, als llibres de religió, i de la mateixa manera que es podria haver quedat allà, va tirar endavant. El canvi de xip el vaig fer quan el dibuix ja era per promocionar un cartell, un acte... Aquest és el petit salt que quan el fas, no te n’adones.

 

—Has anat mai a una escola per aprendre’n?

—A una escola de pintura, de petit. Però tot el que són pintures al tremp i pintures en general no les he tocat mai més. Sempre m’ha tirat més el llapis que el pinzell.

 


Polo amb el conte de 'L'Esperidió', que ha il·lustrat | Gerard Virgili

 

—L’afició pels castells, la tens també des de petit?

—No, des del meu treball de recerca, al Batxillerat. No m’havien cridat mai l’atenció fins llavors. El treball tractava sobre la física aplicada als castells, i un cop acabat, vaig veure que em continuava cridant, i llavors ho vaig voler provar.

 

—Un cop vas entrar a la Colla Jove, com va sorgir aquesta col·laboració regular en què passes a fer tants cartells?

—Quan vaig entrar a la Jove estava fent aquest canvi de dibuixar perquè volia a dibuixar per un propòsit. El primer any ningú no sabia que dibuixava, fins que aquella mateixa Santa Tecla volíem fer el cinc de nou, que no l’havíem fet mai. Tot el tema de cartells, llavors, no estava gaire organitzat, així que els vaig començar a fer jo pel meu compte, per Facebook. A la gent li van agradar i l’any següent ja em van demanar que ho fes de manera oficial.

 

—Fora de la Colla, quin va ser el teu primer encàrrec?

—Doncs no ho sé... Els primers encàrrecs no són encàrrecs, són favors. Llavors devia ser algú que em devia demanar una proposta de tatuatge, o potser un logo que vaig fer pel grup Papagayo.

 

—Quan vas començar a rebre propostes, a agafar encàrrecs, ho vas fer per afició o ja veies que t’hi podries acabar dedicant?

—Encara ara m’ho prenc com un ‘hobby’, en certa manera. Per al client i per a mi, sí que li dono un cert professionalisme, perquè cada cop tinc menys gent que em digui «tranquil, ja m’ho faràs». M’exigeixo més rigor que abans, encara que acabi prenent-m’ho com una afició.


Edu Polo ha obtingut diversos encàrrecs des que signa els cartells de la Jove. | Gerard Virgili

 

—I no tens intenció de dedicar-t’hi de forma professional?

—Estic acabant el treball de final de carrera d’Arquitectura, i suposo que és al que em dedicaré, tot i que això no se sap mai com va. Però mentre tingui això, perfecte.

 

—Tenies alguna influència quan vas començar a fer cartells, logotips...?

—La veritat és que no, no en tenia cap. Tampoc no tenia cap referència, no estava familiaritzat amb el món del disseny gràfic. Quant a tècnica soc bastant autodidacta. Ara sí que em fixo més en dissenyadors que segueixo a Instagram, als museus també absorbeixo idees… Amb l’arquitectura passa igual: com a historiador de l’art sí que hi ha diferències entre el que és modern i el que és clàssic; en l'àmbit arquitectònic, en canvi, tot està construït d’una manera, tot té un sostre. Llavors, al final, tot és una referència vàlida.

 

—Has fet coses molt diferents, com ara un cartell sobre l’Any Ovidi Montllor, un del Parc de Nadal de Tarragona o els de la Colla Jove, on a cada un fas servir estils de dibuix molt diferents. T’agrada canviar d’estil o va més en funció del que se’t demana?

—També en funció del que em demanen, però ho adapto més al que em ve de gust fer. M’avorreix estar fent sempre el mateix, mantenir l’estil. Pel que fa al màrqueting funciona molt bé, però jo en soc incapaç. Com que les tècniques les vaig descobrint, a cada encàrrec vaig provant una cosa nova. Si la feina val la pena, intento fer diverses proves abans de posar-me amb el projecte. En aquest sentit, em va molt bé la Jove perquè puc practicar diverses tècniques. Les il·lustracions del conte de ’L’Esperidió’ tenen el mateix estil que el cartell que vaig fer fa cosa d’un any, quan vam anar al Vendrell amb la Colla.

 

—El 2013 fas un cartell per Sant Magí on un castell a la plaça de les Cols es veu des d’un pla zenital. És el primer cop que jugues amb la perspectiva de forma tan directa?

—Sí, és el primer. M’agrada treballar amb l’espai, és potser més una limitació que una virtut, perquè em costa despendre’m d’aquesta visió arquitectònica de l’espai. La perspectiva, per a mi, acaba sent un punt de trobada entre l’arquitectura i el disseny. 

 

—A part de dibuixar, els encàrrecs et permeten també pensar en el missatge que vols transmetre. Et sents còmode amb aquesta llibertat creativa?

—Sí, sí. Un cartell hauria de poder resumir-se en un lema, en una frase, un joc de paraules, llavors sempre parteixo d’una idea clara. La feina de dibuixar sí que són hores, però s’ha de partir del concepte. A vegades saps que un projecte quedarà perfecte només perquè està molt bé conceptualment.

 

—Creus que estudiar Arquitectura t’ha influenciat d’alguna manera en la teva feina com a il·lustrador?

—No cal haver cursat Arquitectura per tenir predisposició a buscar la perspectiva. La cosa ve més de tenir aquesta tendència a veure les coses en aquest sentit espacial.

 

—Vas guanyar el concurs de la carpeta de la URV en una disciplina totalment diferent, amb un estil més abstracte i fent ús exclusiu del Photoshop. No has fet res semblant perquè no t’ho han demanat o perquè no t’agrada tant?

—A la carpeta era molt fàcil aplicar-hi aquest estil de geometries abstractes. Si ara em demanessin alguna cosa així la faria, però m’ho passo millor explorant les tècniques de dibuix com estic fent ara.

 

—L’últim projecte al qual has participat és ’L’Esperidió’, el primer conte de la sèrie Personatges Castellers. Com et vas sumar al projecte?

—Vaig entrar-hi a través de l’editorial que ha publicat el llibre, Insitu, i també perquè hi participa l’Associació d’Amics de la Colla Jove.

 

—Et va venir de gust, quan te’n van explicar la trama?

—Sí, perquè l’Esperidió és conegut per l’entorn de la Jove i per entesos dels castells, però poc més. A la gent li costa molt posar-li cara, i té una cara molt peculiar. Em venia de gust participar-hi, sobretot, perquè em cridava l’atenció físicament i em venia de gust dibuixar-lo.

 

—Com va ser el procés creatiu del llibre?

—Ja havia fet una aproximació al personatge de l’Esperidió, perquè ja l’havia dibuixat alguna vegada. El primer repte era posar-li cara a la resta de personatges del conte: el Magí (que és el nen), l’avi, la mare... I després, segons els textos, dibuixar el que jo creia que hi encaixava millor.

 

—Et va resultar difícil passar dels cartells, que tenen un públic més heterogeni, a un conte on els lectors serien nens en la gran majoria?

—Tant de bo ho hagués sigut, però com que els dissenys m’acostumen a sortir infantils, em va resultar molt fàcil. Gairebé tots els encàrrecs que faig són només una peça, així que sí que em va costar més haver de mantenir la coherència durant dotze o tretze il·lustracions, fent les mateixes cares i els mateixos personatges. Des del punt de vista creatiu és més cansat, més mecànic.

 

—T’has vist més limitat per un projecte on el text ja estava escrit?

—No, perquè he pres el text de punt de partida. A vegades la il·lustració d’una pàgina no té tant a veure amb el que s’està dient al conte, sinó que és més aviat el que jo m’imagino. Hi havia molt de marge creatiu, sempre buscant l’acord amb l’editorial i l’Anna Gispert, l’autora del conte.

 

—Estàs content amb el resultat final?

—Sí, tot i que com a dibuixant sempre veig els errors dels meus dissenys, el que podria haver quedat millor.

 

—Què creus que significa aquesta sèrie, Personatges Castellers, pel món dels castells?

—Ara els castells tenen molta força mediàtica, però estan molt allunyats del que eren anys enrere i del que significaven. Aquesta sèrie ajudarà que es doni a conèixer com eren en un inici, quan la rivalitat es barrejava amb tensions socials, polítiques i personals. Menys professionals i més viscerals.

 

—Amb el conte de ’L’Esperidió’ tornes als castells, que és com vas començar, just ara que acabes la carrera. És el tancament d’un cicle o seguirem veient il·lustracions de castells de l’Edu Polo?

—Vull seguir fent cartells, sí, però m’agradaria diversificar una mica les temàtiques que toco.

 

—Com has viscut aquesta participació activa en un relat? Repetiries?

—Ho he gaudit molt. La veritat és que em faria il·lusió fer-ne un tot jo sol, decidint des del principi fins al final. A part, també vull posar en marxa algun projecte, però vaig molt just de temps. Quan tingui tot el temps que vull tenir, que espero que sigui a partir d’aquest estiu, tinc intenció fer coses per iniciativa pròpia i donar-li sortida. 



Comentaris

envia el comentari