Bach: «La persistència per la tde9fm ens va donar el caràcter que tenim ara»

'DiariCasteller.cat' publica l'entrevista de la darrera revista oficial dels Verds al cap de colla, Toni Bach
El cap de colla dels Verds, Toni Bach, dirigint-se als seus castellers en acabar la diada de Tots Sants 2016. | Gerard Recasens

 

A punt d'iniciar la temporada castellera 2017 —els Verds l'estrenen aquest cap de setmana a Igualada—, DiariCasteller.cat publica l'entrevista que la periodista Laia Colomé va realitzar al cap de colla dels Castellers de Vilafranca, Toni Bach, per al darrer número de la revista de la colla, 'El Figarot'. A la conversa s'hi pot llegir la valoració de Bach sobre el seu primer any de mandat, alguns dels seus plans de futur i la seva vinculació amb els castells.

 

Se’t coneix com el Toni de Lloret. D’on ve la teva afició als castells sent d’allà dalt?

A la Guerra Civil, el meu avi es va fer molt amic d’un vilafranquí: en Morros. A l’acabar la guerra, com que per als vilafranquins la Festa Major és la joia de la corona, en Morros va començar a convidar-hi els meus avis, el meu pare i el seu germà. Tots van quedar captivats per la festa, sobretot el meu tiet. Quan tenia uns cinc o sis anys, també hi vam començar a anar la meva germana i jo, i també em va captivar. I de tot, el que més em fascinava eren els ‘xiquets’, perquè en aquella època eren ‘xiquets’. La fonètica, la nomenclatura, com pujaven, els colors de les camises... tot em va seduir! Cada any esperava la Festa Major. De fet, al juliol ja trucava al meu tiet per anar-hi. A plaça, quan veia passar els nens de la colla que tenien la meva edat, me’ls mirava i m’hi comparava. Si eren més alts, més baixos... Ja de més grandet, mentre estudiava al Collell, vam muntar una colla a l’escola i vam arribar a fer un 3 de 5 net sense cassoleta i el 5 de 5 net, amb la cassoleta de la torre mirant enfora, i vam carregar el pilar de cinc aixecat per sota. Li vaig explicar a l’Eloi Miralles i, per la presentació de la colla, va venir la Colla Jove Castellers de Vilafranca. També hi havia en Jordi Colomera, l’Eduard Argemí, en Jordi Pons i en Rafael Català, que eren dels Castellers de Terrassa, perquè havien sentit que una colla a Girona volia provar una torre de 6. Després vaig intentar fer una colla a Lloret, però no s’hi va apuntar ningú. I quan vaig tornar de la mili, al 87, jo volia fer castells. Vilafranca era la meva colla des de petit, però era a 120 quilòmetres de Lloret...

 

I vas anar als Castellers de Terrassa...

Sí, perquè allà hi coneixia l’Eduard Argemí. Vaig fer-hi tota la temporada del 88, amb la sort de poder fer la primera torre de set de la colla, a terços. Però al final de la temporada vaig veure que allò no era el que volia. Jo els castells els havia conegut d’una altra manera. I al gener, que llavors encara es feia la diada de Sant Raimon, vaig venir cap aquí, junt amb en Jordi Colomera. El pare de l’Eloi Martí em va presentar en Domènech. Quan va saber que era de Lloret, em va dir que no calia que hi anés immediatament, que ja hi aniria al juny o al juliol. Però jo el divendres següent ja era a assaig. I així se’m va quedar això del Toni de Lloret.

 

I com recordes aquests primers anys a la colla?

Havia complert un somni! Compartia colla amb la gent que jo veia a les places: en Jaume del Ràpid, en Domènech, el Guapo, l’Aranda, en Gatsbi... era un somni! Era un moment en què tot s’estava posant a lloc: s’havia fet el 5 de 8, s’havien consolidat els castells de nou..., però encara no s’havien fet tots tres junts. Per mi, va ser un moment molt romàntic. Com que sabien que havia fet la torre de 7 a terços, em van començar a provar a la torre.

 

Vas viure els anys del salt de la colla, tant en qualitat com en l’àmbit social.

El salt fort va ser més endavant, però en aquella època es va fer molta feina. En Domènech, amb en Josep Galofré i en Jaume del Ràpid, van començar a treballar la torre de 9 amb folre i manilles, que tothom deia que era impossible. En aquella època, es considerava que els Castellers de Vilafranca eren una colla molt irregular, capaços de fer una virgueria un dia, però després punxar en bestieses. Quèiem gairebé cada setmana! No ens ho crèiem. Pensàvem que podíem ser com..., però no els millors. Ens vam creure millors el 1995, amb en Melilla. Ja no érem com els altres; érem millors. La persistència per aconseguir la torre de 9 amb folre i manilles ens va donar el caràcter que tenim ara. El 94 es va fer molta feina: es van introduir assaigs especials, va entrar gent jove..., i el 95 en Melilla va agafar tot el muntatge d’en Domènech: el treball metòdic, els assaigs de pilar... D’aquest 1995, que va ser un punt d’inflexió, la colla en va sortir disparada fins ara.

 

Quin és el secret perquè sigui així des de fa més de vint anys?

Al Penedès agraden els castells: agrada mirar-los, agrada fer-hi pinya... Ja agradaven al segle XIX. I, com que ens agraden, un cop hem arribat al capdamunt, ens hi hem quedat. Hi ha molta gent amb compromís i actitud. El 2016 ens havíem marcat uns objectius molt exigents, però la gent ha respost i els ha seguit. Anem a Sant Quintí a fer la torre de 9 amb folre i manilles i et ve gent que només veus per Sant Fèlix. I dius de fer el 3 de 10 amb folre i manilles a Vilanova o a l’Arboç, i la colla, tot i que primer pensa que estàs grillat, en té ganes.

 

Vas ser sots-cap de colla amb el David Miret i ara cap de colla. Era el pas natural?

Sí que ho sembla, perquè en David va ser sotscap de colla amb en Melilla i en Pere Almirall amb en Lluís Esclassans. Ser cap de colla no era el meu somni, però quan penses... respons, «doncs jo». També et pressionen els amics, gent que coneixes... per compromís amb la colla, sí; com a somni, no. Jo preferia estar com estava.


Durant tots aquests anys has pujat a tots els troncs de tots els castells; però aquest últim any, que ja has estat cap de colla, has deixat de pujar. Des de baix, com es veuen els castells?

De ganes, n’hi ha. Em posaria a tot arreu, però penso que els caps de colla no han de pujar. Per exemple, al 4 de 10 de Sant Fèlix penso que no vaig fer bé ni la meva feina de tronc ni la meva feina de cap de colla. A mi m’agrada més pujar, però també és molt gratificant veure que la colla et segueix.

 

Parlant d’aquest primer any com a cap de colla, n'estàs content del resultat?

Molt. Sóc exigent, l’únic que m’ha fallat és la torre de 8, que és el que queda pendent. Com a objectius grans, però, ens vam marcar Sant Fèlix i el Concurs, i en els dos casos hem fet la millor actuació. I amb tot el que comporta: el 4 de 10 amb folre i manilles, el 3 de 8 aixecat per sota, Vilanova, Sant Quintí... També estic molt satisfet del 4 de 9 de Tots Sants, amb tres terços nous, tres quarts nous i tots els canvis als pisos de dalt.

 

Quins són els propers passos que ha de fer la colla?

Els dos cavalls de batalla forts continuen sent els que vam dir al principi del mandat: per una banda, consolidar l’Àrea de Rendiment i Salut i tecnificar les posicions del peu perquè tothom se senti més involucrat. Hem d’aconseguir tenir més gent preparada per poder-nos desplaçar a les places i ser capaços de fer els castells amb agulla, la torre de 9 amb folre i manilles i el pilar de 8 amb folre i manilles sols. I, per altra banda, hem de treballar els castells nets i un pis de quarts fort, que abans només treballaves a final de temporada.

 

Dos o tres anys cap aquí, les colles properes s’han espavilat de valent i s’ha vist una cosa que feia molts anys que no es veia: competir de veritat, frec a frec. Això és positiu per a la colla?

I tant!, sempre ho he dit! Tot i que, quan ocupes un lloc de resposabilitat, t’afegeix més pressió. Aquest és el Concurs que s’ha mediatitzat més; la majoria del món casteller tenia ganes que guanyés la Vella.

 

Quin va ser el factor que el va fer decantar?

Que nosaltres som molt bons i que ells van dir blat abans d’hora. L’endemà li vaig dir a l’Urbano que havien anat massa confiats. En un Concurs no pots tirar de bon principi un castell que no has descarregat. Primer van anar per un castell que no havien descarregat; després, l’altre els queda en intent... En canvi, nosaltres en tirem un que hem descarregat quatre vegades; un altre que hem descarregat a l’assaig i que som els únics que el descarreguem, i deixem el fort per a la tercera ronda. Ells haurien d’haver tirat abans el 4 de 9 i ens haurien posat molta més pressió.


Digues un potencial dels Castellers de Vilafranca que no tinguin les altres?

El nostre potencial és ser a la zona on han agradat més els castells de tota la història. Des del segle XIX, els castells; però abans, el Ball de Valencians. El fet d’haver estat durant tot el segle XIX a sota dels castells. Nosaltres som els de sota, això és el potencial que tenim que no tenen les altres colles.

 

I quines potencialitats tenen altres colles que a nosaltres ens fallin una mica?

Sants i Capgrossos, modernitat; Minyons, perfil de castellers de talles petites perquè van començar de zero; la Jove de Tarragona, la suma de dos factors: són de la zona tradicional, però són una colla nova. I la Vella i la Joves són els que van inventar els castells al segle XIX, amb tot el que això comporta, però no tenen res més que no tinguem nosaltres.

 

Ara parlem del final de la temporada 2016, en què el debat va ser la puntuació i quina és la millor diada de la història. Com s’ha d’arreglar això i què en penses?

Nosaltres fem castells per al públic, i al públic li has d’aclarir les coses. El més objectiu que tenim ara és el rànquing i la puntuació del Concurs. I la millor diada és la que, seguint això, té més puntuació, i ara per ara la tenen els Minyons de Terrassa. Al Concurs s’agafen tres castells, però només al Concurs. En una plaça, de tota la vida, han estat tres castells i pilar. I, per mi, tampoc és el mateix l’actuació que fas per Sant Fèlix que la que fas per Tots Sants. Si ens n’anem al 2015, que per Tots Sants vam fer la millor diada fins al moment, per mi continuava sent millor la de Sant Fèlix del 2013. Sant Fèlix, els rivals al costat, 3 de 10 amb folre i manilles, 4 de 9, 4 de 9 amb folre i l’agulla, pilar de 8 amb folre i manilles... tot descarregat, davant dels altres i el millor dia de l’any... 

 

Una altra de les teves passions és el rem. Hi ha similituds amb els castells?

El treball en equip i la confiança en el líder, tot i que és un equip petit. A les traineres, que és quan n’hi van més, són tretze, però remen tots d’esquena. Es refien del líder. I en els castells passa el mateix. La gent és allà sota, no veu res; però confia en el que va dient el cap de colla.

 

Véns de Lloret, vas fer molts quilòmetres durant molts anys, ara estàs vivint aquí... els castells són més que una afició? Com els descriuries?

Els castells són la meva vida. Per mi són un homenatge a tots els que n’han fet abans que nosaltres; és expressar la forma com entenc les coses: el treball en equip, l’amistat, la confiança, el compromís... És trobar-me la gent que pensa com jo, dins i fora de la colla. Vaig venir aquí per l’afició, vaig conèixer l’Anna i he tingut les meves filles. Tota la meva vida està lligada als castells. No puc dir que és una petita afició, perquè tota la resta hi està enganxat.

 

Per acabar, com vols deixar la colla d’aquí tres temporades?

M’agradaria deixar-la com la vam trobar: ben amunt. No era una colla que estigués baixant, sinó que la van deixar fent la millor actuació de la història i sent una de les colles del capdavant del món casteller. M’agradaria deixar-la renovada, amb molta gent jove a les diferents posicions. Com han fet tots els caps de colla anteriors.



Comentaris

envia el comentari