Feijoo: «Hem de copiar allò que les colles punteres fan i els funciona»

Entrevistem el flamant cap de colla dels Xiquets de Tarragona, Sergi Feijoo

 

Fins fa tot just cinc dies, Sergi Feijoo no havia tingut cap càrrec —absolutament cap— en el si dels Xiquets de Tarragona, la colla de la qual forma part des de fa 23 anys. Costa trobar un perfil tan expert com net de passat, però el flamant cap de colla dels matalassers arriba al càrrec tècnic de màxima responsabilitat amb el bagatge dels anys i la il·lusió dels novells. És bomber, té 45 anys i parla sense embuts: explica a DiariCasteller.cat per què s’ha presentat com a cap de colla, quins objectius es planteja, com valora el passat més recent i què veurem de nou en el futur més immediat.


—Anem del passat cap al futur. El 2016 va ser dur per als Xiquets de Tarragona. Quines conclusions en treus?

—El Nin Solé va tenir un any difícil. A l’inici semblava agafar un caramelet: veníem de fer diversos gammes extra, i la sensació era que donant-li una petita empenta la tendència seguiria. Tots plegats ens vam confiar i, sense que hi hagi un motiu únic ni clar, una conjunció de factors va fer que les coses no funcionessin. Desencís per part de la colla, que els resultats no acompanyessin, caigudes inoportunes i dolentes... això ens va impedir remuntar. Buscàvem la diada-revulsiu i no arribava mai.

 

—Hi havia massa auto pressió, venint d’un 2015 molt bo?

—Sí. Calia posar el fre i saber asserenar-nos. Fos perquè el Nin no va poder, perquè la colla l’«apretava», o pel motiu que fos, la qüestió és que no ho va tenir gens fàcil.

 

—Creus que, fruit de la mala inèrcia, el desgast psicològic va augmentar els problemes?

—Segur. Molta gent nova havia entrat en el mandat del Roger Peiró i només havia conegut la colla en una etapa molt positiva, amb alegries constants. La tècnica del Nin Solé era continuista, però molta gent se la va prendre com si fos una cosa nova i, amb els primers problemes, hi va haver castellers que van deixar de venir amb tanta freqüència. Al capdavall, crec que es tracta d’un combinat de factors.


—La divisió de principis de temporada, amb dues candidatures, és un d’aquests factors?

—No t’ho sabria dir. Tothom va estar al pati des del primer moment, fos d’una o altra candidatura. Però el cert és que, si analitzem l’any passat, hi ha molts aspectes que donen un punt de color a la situació, i probablement aquest també hi intervingués, vist des del punt de vista actual. De fet, una de les condicions per presentar-me com a cap de colla era que no hi hagués cap altra candidatura. Si n’hi hagués hagut alguna altra, no hauria fet el pas.

 

—Per què?

—Crec que el fet que n’hi hagi més d’una no és positiu. És dur de dir, però vist ara, crec que no és bo. En unes eleccions hi ha guanyador i perdedor, i pot ser complicat de gestionar.

 

—Per ser l’únic candidat has tingut trobades amb gent molt variada de la colla?

—No. A la colla em parlo amb molta gent i em considero amic de tothom. És cert que molta gent m’ha recomanat parlar amb determinades persones, però no ho he fet. Perquè no tinc temps i perquè no he estat mai de «capelletes».

 

—Fas el pas, després de 23 anys sense cap càrrec, de presentar-te per cap de colla. Tens pressió?

No. Tinc la sort que la colla ha vist que els castells no són fàcils, que costen molt. M’agrada treure lectures positives sempre, de qualsevol situació. I la conclusió en positiu que extrec de 2016 és que, un cop passada l’assemblea, molta gent m’ha vingut a agrair el pas i a animar-me. La gent té ganes de tornar al pati, de gaudir i de fer castells. El sotrac de la temporada passada ha fet que molta gent tastés la part més agra dels castells i que tingui moltes ganes de tornar a aconseguir grans coses. Fa molts anys que sóc a la colla i he viscut diades desastroses, i ara la gent ha après a veure i a valorar la dificultat del que fem, com costa una tripleta... l’any passat no en vam fer cap, la gent ja sap que és difícil. Ara ens plantegem tornar-hi.

 

—De seguida parlem d’objectius. Ara bé, en quin moment vas decidir fer el pas i presentar-te?

—Va ser a mitjan novembre. A mi em rondaven idees pel cap, però no n’havia parlat amb ningú, ni tan sols amb la seva família. Amb l’inici dels rumors —van sonar diversos noms— vaig abandonar la idea, però el cert és que no apareixia cap candidatura en ferm. Va ser llavors quan diversa gent jove, de la tècnica del Nin Solé, em va venir a explicar que volien continuar, perquè només havien exercit un any i tenien ganes de seguir fent coses per a la colla. Comprovem que tenim idees similars i ens trobem amb l’inici del projecte.

 

—I, a partir d’aquí, vau buscar les peces que us faltaven...

—Correcte. Estem molt contents amb la Georgina Amposta, la segona cap de colla; hem reforçat l’equip de pinyes i hem modelat una bona tècnica.

 

—Sereu una mena de tàndem, amb la Georgina Amposta?

—Absolutament, i més i tot. El model està pensat perquè totes les decisions siguin compartides entre les quatre àrees: pinyes, canalla, troncs, i el bloc del primer i la segona cap de colla. Ens entenem bé i les sensacions són molt positives.

 

—Et consideres continuista o renovador respecte els darrers anys?

—Passo d’etiquetes. Donaré el meu segell particular a la feina. Ara, el que toca, és engrescar la gent. La colla ja ha tastat l’escenari de la gamma extra i dels bons moments. Ara hem de trobar la manera d’arrossegar la gent i en funció de l’èxit, podrem o no podrem fer gammes extra.

 

—Quines idees tens, en aquest sentit?

—Som una colla gran, però no tenim el punt de colla puntera per poder innovar. Per tant, hem de copiar allò que les colles punteres fan i els funciona. Per exemple: enlloc d’assajar dos dies com fins ara, ho farem tres dies, implantarem l’escola de castells, etc. Si volem fer un pas més, la colla ha d’acceptar aquests nous costums, és el camí. Farem assajos més específics i més intensos: deixar de cantar pinyes per poder augmentar el nombre de proves, per exemple. Cal potenciar la condició física i la preparació mental, indispensable per fer castells grans. I el meu tret distintiu serà el diàleg, al nivell que convingui. Cal parlar per resoldre qualsevol problema. Aquest mateix divendres tenim reunió de tronc, una cosa inèdita. Cal explicar als castellers el perquè de les decisions; ho crec convençudament, perquè així és com m’agradava que em tractessin a mi com a casteller de tronc.

 

—Parles de preparació mental i heu incorporat a la tècnica una figura inèdita, la del coordinador psicològic. Per què el creeu i, sobretot, què farà?

—Durant el procés per arribar a l’assemblea, al local s’han fet xerrades internes sota el títol «En parlem». I hem parlat de tot. De canalla fins a gralles, d’història, imatge... absolutament tot. Nosaltres hem aprofitat per tenir en compte totes les idees interessants i adaptables al nostre model que s’han aportat a les xerrades. Aquesta és una d’elles. Els castells són equiparables, en aquest sentit, a l’esport d’alt rendiment: pots entrenar-te perfectament per una marató, però el dia de la cursa, els nervis, la mala concentració, o d’altres factors et poden jugar males passades. Amb els castells, igual. Pots haver assajat a la perfecció, però a plaça hi juguen molts altres aspectes, a nivell col·lectiu o individual: nervis, condicions, estrenes...

 

—I tot això es pot regular...

—Per Sant Magí, la gent va endolladíssima. Gairebé no calen arengues. Si la mateixa gent, igual de preparada, l’endemà, a una diada menor, la portes i els dius que anem a fer el mateix, a tothom li entrarien els dubtes. Doncs bé, aquest factor mental s’ha de controlar. Es pot entrenar. I tenim la sort que a la colla tenim un bon psicòleg, el Magí Mulet, que ha acceptat fer aquesta tasca. Ja té coses planificades, i hi pensa des de fa temps. Té la seva àrea i llibertat total per treballar. Per cert, també tenim un coordinador físic.

 

—Pel que fa al calendari, hi veurem grans canvis?

—Serà molt semblant, tot i que hi ha algunes diades noves.

 

—Ara sí: quins objectius et proposes?

—Fer bé els castells bàsics de nou. N’hem fet molts de lletjos. Sempre n’haurem de treballar algun, però no podem fer de l’excepció una norma. No només per fer-los bé, sinó per reforçar psicològicament la colla: si fem bé els castells de nou, els agafarem confiança i cada cop ens hi trobarem més còmodes.

 

—Et marques una data pel primer castell de nou?

—Tenim feta una planificació, que passa per fer castells de vuit a Sant Jordi i castells de nou per Sant Joan. Però és molt orientatiu! No tirarem cap castell de nou sense haver fet castells de vuit amb solvència. Zero risc, perquè a la llarga ens fa anar enrere.

 

—Acabar la temporada sense gammes extra seria un fracàs?

—De cap manera. Cap problema. Això vaig explicar a l’assemblea, i així ho he dit sempre. Nosaltres treballarem per poder-hi arribar, si hem de fer assajos de gamma extra, en farem, no ens n’amagarem. De moment no hi pensem, treballarem perquè hi siguin, però si no arriben, no arriben. Cap pressió. Prefereixo acabar amb sis tripletes ben fetes que «recuperar la gamma extra» carregant-ne un, de forma «justeta». M’emmirallo amb altres colles: els Nens del Vendrell, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau... al seu nivell, tenen una gran manera de treballar.

 

—També et mires la Jove de Tarragona?

—I tant. Totes les colles. La Jove, també. Fan coses molt ben fetes, i extrapolarem allò que creguem que puguem aplicar nosaltres. No tinc cap problema, no me n’amago i no sóc anti Jove: tinc enveja sana de certes coses que fan, però no només de la Jove, sinó dels Verds, la Vella o qualsevol de les punteres. De totes elles, mirarem què podem adaptar a nosaltres.

 

—Per cert, comentaves abans la incorporació d’un tercer dia d’assaig. Quin?

—Conservarem els dimarts i els divendres, i afegirem els dijous per a dos i pilar. Això també és copiar el model de les colles punteres. Gràcies a aquest sistema, treballarem aquestes dues estructures —les que impliquen menys gent— i això ens permetrà guanyar temps a l’assaig de divendres: farem proves de les altres estructures i sense cantar pinyes. Evidentment és un procés, n’hem d’aprendre tots plegats, però amb la pedagogia, a poc a poc, som plenament conscients d’allà on volem arribar. Si ho fa la Jove, nosaltres també som capaços.

 

—Acabem: un desig casteller per al 2017?

—Que la gent estigui contenta amb el que fem, que tinguem més camises i es quedin i que sempre vulguin més.



Comentaris

envia el comentari