Salvatgisme popular

Imaginem-nos que és Festa Major. Famílies senceres amb la canalla emocionada esperen el moment de l'espectacle més singular i emocionant que se celebra al municipi. Els presents fa hores que esperen l'acte, i, fins i tot, molts d'ells organitzen el seu any pensant en ell, recordant religiosament cada setmana al seu Twitter o Facebook els dies que falten perquè arribi el moment. Es tracta d'un joc per als adults i un xou inversemblant per als petits, però que han d'acceptar i abraçar com ho fan els grans. Tothom s'ho passa bé, pateix mentre gaudeix, s'exalten, ressonen els aplaudiments o de sobte es fa el silenci després d'un esglai. L'espera ha valgut la pena, per a ells clar.

 

Enmig del públic embogit, un estranger contempla horroritzat l'espectacle què tothom sembla fruir, però als seus ulls allí només hi ha horror, patiment, un gaudi sàdic a costa d'un ésser viu innocent que simplement ha comès l'error d'existir. Treu el telèfon mòbil per intentar buscar una explicació a tot plegat però això només l'acaba de desconcertar més. Els qui descriuen l'acte en pàgines oficials, pagades pels ens públics —que de fet també subvencionen aquests salvatges actes— el titllen d'esdeveniment de cultura popular, acte tradicional i històric, un mantra que després de parlar amb algun dels embogits assistents repeteixen ràpidament, tot fent-li una mirada desafiant com volent dir «pobre de tu que critiquis això». Per si la situació no fos prou surrealista, algunes d'aquestes mateixes persones que ara estan gaudint amb l'«acte de cultura popular» del seu poble, les troba també en un fòrum que està en contra dels «toros» a Catalunya. «És molt diferent, aquí no matem ni l'animal pateix!» li etziba una d'aquestes persones què inevitablement comença a pensar que són bipolars.

 

Aquest comportament sense sentit és habitual al Camp de Tarragona i a tot Catalunya. Excuses per autojustificar gaudir del maltractament animal mentre es pren part dels correbous o dels bous embolats o de qualsevol altra pràctica que impliqui un animal. El salvatgisme il·lustrat, o salvatgisme popular, dieu-li com vulgueu, s'ha d'acabar en qualsevol forma i estat, i no té cap explicació coherent ni vàlida per continuar-lo. Imaginem-nos ara que el que hi ha al mig de la plaça amb focs artificials davant els seus ulls no és un bou, és un gos. Ara sí que us sembla una bajanada tot plegat? La tolerància al dolor a un animal no és, o no hauria de ser, proporcional a si el podem treure a passejar sinó que ha de ser una qüestió d'Estat i de demostració de civilització. És per això que aplaudeixo i em sumo a la tan necessària ILP que vol abolir d'una vegada per totes els correbous a Catalunya.

 

I no, no és cosa d'uns quants hippies sonats que s'estimen més els animals que les persones. Sovint els alcaldes i regidors de torn no volen ni posar sobre la taula aquesta abolició per por a la reacció del seu poble, i és que com a Espanya, l'argument de la tradició és el seu millor aliat, però a la vegada és tan estúpid que no em puc creure que es continuï acceptant. Jo em suposo que els romans també s'ho passaven d'allò més bé a les lluites de gladiadors, o que als rics els hi anava molt bé tenir esclaus per no haver de fer la feina que no els interessava, però el progrés i la humanitat van seguir endavant i van adonar-se'n de les salvatjades que estaven duent a terme. I no, no va ser fàcil i va costar obrir els ulls al món i dir-li que s'equivocava des de feia segles, que hi havia una altra forma de fer les coses, però es va aconseguir. Acabem amb el salvatgisme popular, que aquesta sigui la vençuda i demostrem que realment volem un país nou amb uns valors més similars als del segle en què estem.




Comentaris

envia el comentari